Si observeu bé aquest el video que hem incrustat a continuació, us adonareu de seguida de què ens trobem davant d'un pianista excepcional. La posició de les seves mans, fins i tot del cos, la fusió del pianista amb l'instrument són les primeres característiques que ens criden l'atenció fins el punt de semblar-nos de tot antiacademicista. Però aquestes característiques precisament són les que fan destacar alguns intérprets per sobre de la mitjana.
Horowitz, ucraïnès de naixement (1903) i nord-americà d'adopció es va formar pianísticament amb la seva mare. Després va estudiar al Conservatori de Kiev on es va graduar el 1919. Va fer concerts a Rússia i posteriorment a Berlín, París i Londres. S'estableix als Estats Units el 1940.
Als Estats Units porta un intens ritme de concerts. Tot i la seva enorme capacitat a partir de 1953, la inseguretat personal li fa disminuir les seves actuacions públiques. Després de 12 anys dedicat únicament als enregistraments torna a tocar en públic el 1965 en un concert al Carnegie Hall de Nova York. "Sense el domini tècnic d'abans però amb una total capacitat expressiva i de connexió amb el públic (veure article de Filomúsica http://www.filomusica.com/filo46/horowitz/htlm ).
Horowitz és un referent en enregistraments històrics i especialment en la interpretació de Chopin i Beethoven.
Mor als Estats Units el novembre de 1989.
Algunes crítiques "viperines":
Rubinstein decía: “Toca el piano como si Chopin, Schumann o Brahms sólo hubieran compuesto música para sus showy encores”. (Para “el show de sus bises”.)
Vladimir Ashkenazy (un pianista totalmente diferente de Horowitz): “No es más que un high class entertainer”. Digamos: un showman para las clases altas.
(Era un genio con las octavas. De aquí que la primera vez que tocó el N° 1 de Tchaicovsky, aun en Rusia, el director bajó del podio para ver si era cierto que ese pianista podía tocar octavas a esa velocidad. Podía, era Horowitz.)
Nadie desarrolló sobre un teclado las velocidades de Horowitz. Pero tocar el piano no es correr. “Correr no es mi problema”, le dice Martha Argerich a un director de orquesta. Y en seguida añade: “Al contrario, tal vez sí sea mi problema”. Y el director, con mucho ingenio y osadía, le responde: “Sí, Martha, a veces me recordás a Stirling Moss” (célebre corredor de autos británico). La enorme diferencia entre Horowitz y Argerich radica en que Argerich siempre encuentra el límite. Horowitz pierde conciencia de él.
( http://www.musicaclasicaymusicos.com/frederic-chopin.html )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada