Richter està considerat un dels millors pianistes del segle. Va néixer en un ambient totalment musical, el seu pare, organista i alemany emigrat, era professor del Conservtori de Odessa, a Ucraïna. Conforme es va donant a conéixer a la URSS, va rebent els favors de Prokofiev i Shostakovitx. Rep classes del gran Heinrich Neuhaus. L'opinió que Neuhaus tenia de Richter era aclaparadora: " Aquest és l'alumne que he estat esperant tota la vida. Des del meu punt de vista és un geni", "No he conegut ningú que sapigués aprofitar tqnt les seves qualitats". A partir de llavors es prodiga en competicions i concerts públics. Als anys 50 Richter arriba a Occident en format d'enregistrament. No va ser fins a 1960 que viatja a Helsinki, posteriorment rep el permís per dirigir-se a Boston i poc després a Nova York.
Vaig poder veure tocar a Richter a Barcelona, en un d'aquells excentrics concerts que orgnitzava al final de la seva carrera. Amb el seu Ymaha, que viatjava amb ell i a les llums d'unes íntimes espelmes. L'any 1995 Richter preferia tocar a Cadaqués, Pamplona o Albacete a la gran capital Madrid i era capaç de preserntar-se per sorpresa en un conservatori i oferir un petit recital.
Vaig tenir la gran sort de rebre les seves classes al Conservatori Superior de Barcelona i us puc assegurar que treballar amb Miquel Farré marca. Marca com a pianista, situat en l'estratosfera del món artístic, de tècnica ultradepurada i d'un art sublim que surt dels seus dits. Marca com a geni... us podria explicar nombroses anècdotes de la subtilesa del seu anàlisi o de l'enorme capacitat musical i memòria gegantina. Però Miquel Farré també marca com a persona... qui va dir que els genis no eren humans, les seves lliçons van arribar en un moment delicat per mi, però va saber acompanyar el seu mestratge d'això que avui en diem tutoria, humana i comprensiva. Segurament, ell té el mérit de que jo estigui fent el que faig en aquests moments.
Miquel Farré marca, i marca també com a intèrpret... ja m'ho direu si podeu assistir a aquest concert... i quin repertori... Au, va... mireu l'agenda!
Aquesta és la segona aportació de la secció: "No hagan esto en sus casas!!!!" dedicada a experiments pianístic amb alt grau de risc. Com ja sabeu (els més grans) els Germans Marx eren uns actors, humoristes i excel.lents músics que realitzaven esbojarrades pel.lícules als anys 30 i 40.
Són cèlebres els numeros musicals que incloien als seus films, com aquest en el que Chicco toca el piano amb ... UNA POMA...
Properament més aportacions del "marxisme pianístic"...
Avui us presento un dels meus pianistes predilectes: el canadenc Glenn Gould. Vaig tenir coneixement de Glenn Gould gràcies al film "Variacions Gould" del magnífic realitzador català Manuel Huerga (Clica aquí per enllaçar amb la web de Manuel Huerga).
La pel.lícula de Huerga, filmada el 1992, és un documental que lliga la figura del genial pianista canadenc i les Variacions Goldberg de Bach. Gould va realitzar dos enregistraments d'aquesta obra, un l'any 1955 i una altra el 1981 amb tècniques digitals. El principì i el final de la seva carrera, minuts de diferencia entre totes dues interpretacions: brillant i ràpida la de joventut, lenta i magestuosa la del 1981.
Hi ha algunes anècdotes que el van fer agafar fama d'excèntric i que potser tenien a veure amb el Síndrome D'Asperger que li van diagnosticar després de mort. Per una banda tocava totalment recargolat, sentat sobre una cadira vella amb les potes retallades que li deixaven el nas a l'alçada del teclat, posava les mans en remull durant vint minuts abans de cada concert i es presentava amb abric, guants i bufandes fos quina fos l'època de l'any en que es trobés.
Escolteu aquest video amb l'Aria de les Goldberg (teniu la partitura a l'album d'Anna Magdalena de Boileau, edició de Ludovica Mosca)... Xsstt... silenci que comença... ah, i si sentiu una veu que talareja la cançó, no patiu... Glenn Gould acostumava a cantar fluixet mentre tocava... Xssst....
El compositor John Cage va desenvolupar una nova forma d'expressió amb el piano, el que coneixem com a "Piano Preparat". Aquí teniu un exemple de la fantàstica sonoritat que obté incrustant visos, i altres objectes en el cordatge del piano. Pero de moment, no feu aquests experiments a casa, ja sabeu... de moment practicarem amb gasosa, però... tot arribarà.
Si observeu bé aquest el video que hem incrustat a continuació, us adonareu de seguida de què ens trobem davant d'un pianista excepcional. La posició de les seves mans, fins i tot del cos, la fusió del pianista amb l'instrument són les primeres característiques que ens criden l'atenció fins el punt de semblar-nos de tot antiacademicista. Però aquestes característiques precisament són les que fan destacar alguns intérprets per sobre de la mitjana.
Horowitz, ucraïnès de naixement (1903) i nord-americà d'adopció es va formar pianísticament amb la seva mare. Després va estudiar al Conservatori de Kiev on es va graduar el 1919. Va fer concerts a Rússia i posteriorment a Berlín, París i Londres. S'estableix als Estats Units el 1940.
Als Estats Units porta un intens ritme de concerts. Tot i la seva enorme capacitat a partir de 1953, la inseguretat personal li fa disminuir les seves actuacions públiques. Després de 12 anys dedicat únicament als enregistraments torna a tocar en públic el 1965 en un concert al Carnegie Hall de Nova York. "Sense el domini tècnic d'abans però amb una total capacitat expressiva i de connexió amb el públic (veure article de Filomúsica http://www.filomusica.com/filo46/horowitz/htlm ).
Horowitz és un referent en enregistraments històrics i especialment en la interpretació de Chopin i Beethoven.
Mor als Estats Units el novembre de 1989.
Algunes crítiques "viperines":
Rubinstein decía: “Toca el piano como si Chopin, Schumann o Brahms sólo hubieran compuesto música para sus showy encores”. (Para “el show de sus bises”.)
Vladimir Ashkenazy (un pianista totalmente diferente de Horowitz): “No es más que un high class entertainer”. Digamos: un showman para las clases altas.
(Era un genio con las octavas. De aquí que la primera vez que tocó el N° 1 de Tchaicovsky, aun en Rusia, el director bajó del podio para ver si era cierto que ese pianista podía tocar octavas a esa velocidad. Podía, era Horowitz.)
Nadie desarrolló sobre un teclado las velocidades de Horowitz. Pero tocar el piano no es correr. “Correr no es mi problema”, le dice Martha Argerich a un director de orquesta. Y en seguida añade: “Al contrario, tal vez sí sea mi problema”. Y el director, con mucho ingenio y osadía, le responde: “Sí, Martha, a veces me recordás a Stirling Moss” (célebre corredor de autos británico). La enorme diferencia entre Horowitz y Argerich radica en que Argerich siempre encuentra el límite. Horowitz pierde conciencia de él.
Mireu aquest link. A classe podreu trobar la impressió del format pdf. Crec que és molt interessant que us fixeu en les fotos d'exmple que hi figuren. Ho comentem a classe.
Ja sabeu que a la nostra aula li donem una gran importància al manteniment físic del pianista. Per això intentem començar i acabar les classes sempre amb estiraments.
Aquest és un dels temes que crec que poden ser interessants per poder desenvolupar en aquest bloc, ja que en moments d'oci us pot permetre navegar per webs i videos que us poden aportar informació. Penseu també que sempre s'ha d'anar amb compte amb aquest tema i que com passa a la tv, no tot el que hi ha a internet és convenient.
A classe intentarem veure quins són els exercicis que ens van bé i quins són aquells que hem d'evitar per la seva dificultat o per inadequats.
De moment un primer tast amb aquest video del guitarrista de Rock John Petrucci. Penso que és força interessant, si més no, per començar a concienciar-nos de la importància d'aquest aspecte.
Continuem amb un nou article sobre els grans pianistes del segle XX i XXI. Avui us proposem apropar-nos a la figura del pianista polonés Arthur Rubinstein. Per això he incrustat un video en el que interpreta l'Estudi op25 nº 1 de Chopin.
El primer que crida l'atenció de Rubinstein és que d'entrada fos el mateix Brahms qui l'empenyés a anar a Berlin a estudiar Piano. També que ho fes amb el mateix Paderewski, un dels pedagogs i pianistes més importants en l'obra de Chopin. No ens ha d'extranyar, doncs, que Rubinstein sigui una autoritat en la interpretació de la música del seu compatriota Chopin.
Rubinstein es presenta com a pianista als 6 anys i als dotze ja interpreta concerts de Mozart. Nascut el 1887, i després d'estudiar a Berlin, debuta a París el 1904 i poc després a Nova York. El 1912 arriba a Londres on fa concerts amb el seu amic Pau Casals. Li agradava tocar als països del Sud. A Espanya frequentava el Rei Alfons XIII i se li va concedir passaport espanyol perquè es pogués moure lliurement durant la Primera Guerra Mundial.
Segons ell mateix explica, una actuació de Horowitz a Paris i el seu matrimoni van canviar la seva vida, convertint-se en un intérpret més exigent d'acord amb el seu gran talent.
Després de l'ocupació nazi de França es va traslladar a Estats Units on es va afincar a California fins la resta dels seus dies. Una ceguesa progressiva el va obligar a retirar-se el 1976. Va morir el 1982 a Ginebra.
Rubinstein és un referent pels pianistes de tot el món en el repertori romàntic, especialment Chopin. També van ser molt aclamades les seves interpretacions de la suite Iberia de Albéniz, segons alguns irrepetibles.
