Molt sovint no som conscient del que tenim a casa. Des de petit havia sentit parlar d'Alicia de Larrocha com una interessant intérpret de les obres d'Albéniz i Granados. No deixa de ser normal, que una pianista espanyola sigui especialista en els dos principals exponents de l'escola musical nacionalista espanyola. Vaig tenir la sort de poder-la escoltar i veure en directe, al Centre Cultural de Terassa i a Barcelona. Impressionant, és clar... i era veritat lo de la seva famosa mà petita. Un bon dia surt al Telediario, li havien atorgat un grammy. Buff, vaig pensar, un grammy és com un òscar de la Música, però lo pitjor és que no era el seu primer grammy, n'havia guanyat més, fins a quatre. No se ara, però en aquella época, quan un pianista espanyol surtia al telediario, és que havia de ser molt important.
Alícia de Larrocha ens va deixar el 2009 deixant-nos orfes de pianistes universals... si més no, d'aquells pianiestes del club dels universals llegendaris al que ella pertanyia. Extraordinària: catalana i dona, en un món universal i majoritàriament masculí.
Alícia de Larrocha va néixer a Barcelona el 1923. Es va formar a l'Acadèmia Marshall. De la mà de Marshall es familiartiza amb la Música de Granados (mestre de Marshall) i també va conéixer Cortot i Rubinstein qui impulsa la seva carrera. També va rebre classes de Joan Lamotte de Grignon, debutant amb l'orquestra d'aquest. A la dècada dels 50 comença a fer concerts pels Estats Units acompanyada de la Filarmónica de Los Angeles, el seu triomf és absolut.
Està considerada especialista en l'obra dels autors espanyols: Granados, Albéniz i el Pare Soler, així com en l'obra de Mozart. Manté relacions d'amistat amb Francis Poulenc i Frederic Mompou. Especialment memorables les seves versions de la suite Iberia d'Albèniz, per l'enregistrament de la qual va obtenir dos premis Grammy als Estats Units. La seva tècnia era impecable, tot i que la seva mà era de dimensions reduides era capaç de placar una desena... tot això renunciava a tocar Rachmaninov que exigeix una amplitud extrema. El seu pianisme refinat i expressiu però totalment fidel a la partitura.
A continuació un video que conté una de les meves peces favorites: La Dansa de la Pastora de Halffter... Tingueu paciència, forma part d'un documental sobre cultura espanyola i Alícia toca als 2 minuts d'iniciats aproximadament, després d'una dissertació sobre les Menines de Velázquez. Per cert, Halffter tot i el seu cognom és un important compositor espanyol del segle XX. Deliciosa aquesta dansa.
Finalment, serveixi també aquest article per reivindicar la nostra cultura i la seva aportació al món occidental en la seva justa mesura. Per aquells que no ho conegueu, assaboriu aquestes petites joies que són les Sonates del Pare Soler.
